Aquest article presenta la paradoxa que es dona a Colombia entre la intensa dinamica de la protesta (portada a terme per treballadores, treballadors i sindicalistes) i l’absencia de garanties per exercir aquest dret a Colombia. Aquest es un dels reptes importants que cal resoldre despres de la implementacio dels acords de pau signats entre les FARC-EP i el Govern. Aqui presentem, en primer lloc, un apropament al context de la protesta laboral i sindical durant 2015 y 2016, on mostrem que l’activisme de la poblacio obrera s’ha mantingut. En segon lloc, s’hi analitzen les garanties requerides per transformar el tractament que es fa al pais de la protesta social i la situacio de criminalitzacio de l’accio i la protesta sindical. Per ultim, s’hi proposa una lectura de les possibilitats que obra la implementacio de l’acordo final de pau per als moviments i les organitzacions socials, especialment per al moviment sindical.